Això és un contingut que hauria pogut aparèixer en algun número de la revista, a la secció de cinema. El penjo al blog perquè després d'haver-lo treballat, em sembla més adequat que vegui la llum com sigui, ja que, com és més que evident, no hi haurà pas més revistes en paper.

Ens veiem al Carrer de les flors número 4!

Per trobar un curtmetratge per dur-vos ens n'hem nat fins a Llesp, el poblet de l'Alta Ribagorça d'on ve l'Henar Pérez. I és que ella, fa més de tres anys  anys, se n'havia anat fins a Gràcia, a Barcelona, a rodar el curt que us presentem: Carrer de les Flors número 4. Es tracta del treball de final del primer curs del cicle de Producció Audiovisual de l'Escola de Mitjans Audio-Visuals (EMAV).

La història
L'argument està mínimament basat en un fet real, en el que l'Ares Pérez, la germana de l'Henar, que també surt al curt, es va trobar una planta de Nadal pel carrer. En dur-la a casa, les dues germanes i la seva mare, van començar a pensar qui l'havia pogut perdre... Una excusa com una altra per posar en marxa la imaginació...

Tot això coincidia amb els dies en que als alumnes de primer de Producció se'ls demanava que escrivissin un possible argument cadascú per tal de triar els que donarien lloc als curtmetratges dels projectes de final de primer. Està prou clar quina història va decidir explicar l'Henar i també ho està el destí d'aquesta: l'embrió de Carrer de les flors número 4 va ser escollit per tal que el rodessin l'Alba Lanusas, en Martí Malet, en Carles Peláez, la Laura Bofill i la mateixa Henar.

Després que el guió original es modifiqués en favor de l'actual, es va a passar a rodar amb el material que l'escola va posar a la disposició dels seus alumnes. El curt, en la seva versió no rodada acaba amb la protagonista trobant-se un anunci d'un ram perdut. I que ningú interpreti això com un spoiler perquè, com veureu al llarg del curt, els possibles finals poden ser molts.

El rodatge
El rodatge, dirigit per l'Henar, es va fer en un cap de setmana, ja que entre setmana era quasi impossible a causa de les classes. No va tenir massa dificultats, a part d'algunes encallades concretes (quan no surt, no surt: l'escena de la bufetada es va convertir, a les preses falses, en l'escena de les trenta-sis bufetades), tot i que, com veureu, rodar aquest curt requeria un estricte control dels errors de ràccord (comptar els papers de magdalena per saber quantes se n'havia menjat cadascú i que els plans fossin coherents entre ells, sobretot als interiors). La post-producció va ser més lenta i a final va caldre donar-li una darrera empenta, quasi a correcuita. Entregar el projecte de final de primer després d'acabar primer no hagués estat massa comú.

Els actors i actrius són tots no professionals, amics de l'equip tècnic i moltes vegades, el problema no era falta de coneixements audiovisuals sinó dificultats dels actors per donar resposta a les situacions del guió. Una excepció d'aquest amateurisme és l'Hugo Camacho, que ha arribat sortir al programa d'Andreu Buenafuente, a la secció Los Incorrectos.

Ja ho veieu. Una història amb un cert regust a The Usual Suspects o a The Butterfly Effect, però sobretot que segueix l'estela d'una de les grans pel·lícules del cinema, Rashomon d'Akira Kurosawa. Perquè ja no es tracta només d'explicar una història sinó d'explicar-ne unes quantes que siguin diferents i que, al final totes acabin tenint una única explicació comú... O no, que tots som grans i sabem que el cinema, en gran part, és mentira.

La creativitat, la imaginació i l'art es poden aplicar a moltíssims aspectes. Si fins ara ens hem atrevit amb la fotografia o amb el dibuix, aquesta vegada ens fiquem amb la música. Volem saber què tal soneu. Així de simple. Cada ordinador té un micro. Cada telèfon mòbil té la possibilitat de gravar. I vosaltres, teniu la possibilitat d'emetre so.

Així doncs, si voleu ser part del nostre proper experiment, graveu quelcom curt i feu-nos-ho arribar a la nostra arxiconeguda adreça, siqmunda(arroba)gmail(punt)com. La idea es crear una peça musical a partir de trossos molt petits que, per si sols, no farien res. Podeu enviar-nos qualsevol cosa, des d'una frase al més pur estil APM (però no us les copieu, que si no de moment, tot va malament) al típic so que ningú més sap fer, o també podeu imitar un instrument, taralejar una tornada d'una cançó... En fi, per a què posar exemples si segurament hi ha alguna cosa que s'hi escapa.

Què en farem, de tot això? Doncs la nostra intenció és fer alguna cosa així com un collage sonor, ajuntar tots els sons fets per vosaltres que ens envieu per tal que conformin un ritme, una base, unes pautes... i, al final de tot, una cançó, una peça o, si més no, un experiment. Referents no ens en falten: aquí un i aquí un altre. Com a requisit merament orientatiu, us recomanem que aquests samples de veu no sobrepassin els 10 segons de durada i que, per a facilitar les coses, empreu el format *.wav o que almenys eviteu els formats d'audio que només es poden obrir des del mòbil.

En qualsevol cas, no us talleu i envieu-nos els vostres segons de so a siqmunda(arroba)gmail(punt)com... Podem estar davant de la cançó de l'estiu!

GEPE: Tot i que l'escriptura amb suports digitals té avantatges evidents, res no pot superar l'encant de l'escriptura manual. El tacte del bolígraf en el paper, la seguretat que dóna disposar dels escrits en un format que es pot tocar, l'acte d'introspecció que suposa asseure's davant d'un DIN A-4 en blanc sota la llum d'una bombeta... L'escriptura manual té un no sé què que cap màquina pot igualar. 

SOLANO: Com bé dius, l'escriptura amb suport digital té molts avantatges, entre ells la facilitat que ha donat a la difusió de la informació. Gracies a la digitalització de l’escriptura hem pogut llegir grans històries, bonics  poemes, novel·les apassionants, etc ja que els hem pogut conservar i difondre d’una manera clara i il·limitada.  Però com tota gran tecnologia ha tingut el seu principi, en una base de paper DIN A-4 escrites sota la trista llum d’una bombeta solitària, en una escriptura precària per la manca de llum i perspectiva 

GEPE: És indubtable que les màquines ajuden en gran mesura a difondre tot tipus d'obres escrites, però en la fase més primerenca del procés creatiu literari res iguala el romanticisme que té l'escriptura a mà. La fredor d’una pantalla d’LCD o la possibilitat que els escrits que un ha elaborat amb tant d’esforç es perdin per culpa d’un disc dur espatllat són petites coses que fan que les paraules en format digital perdin molt bona part de la seva força respecte de la seva forma clàssica. Si després vols difondre el que escrius sempre ho pots transcriure… 

SOLANO: D’acord, llencem tots els ordinadors i les fredes pantalles d’LCD ja que maten l’encant d’una imatge caricaturesca de l’escriptor refugiat en els seus pensaments intentant plasmar en un paper les seves divagacions. Si tot és saber vendre l’escena! El paper és un format arcaic i poc ecològic, com dirien alguns modernillos “passat de moda”. En canvi, amb el format digital s’elimina aquest residu del manuscrit original, que acaba sent sempre l’error físic de la falta d’originalitat... 

GEPE: L'argument que apuntes pel que fa a l'ecologia... No és també aplicable a tot aparell tecnològic? O és que no necessiten energia i matèria prima per a ésser fabricats i utilitzats? La fascinació excessiva que, en general, sentim per tot dispositiu electrònic ens ha fet oblidar moltes coses, entre elles que una part de l'essència de tota obra literària rau en un intercanvi intimista de l'escriptor amb un foli en blanc. Que el paper sigui titllat de format arcaic i poc respectuós amb el medi ambient no és més que una argúcia que la veu general de la societat ha ideat per convèncer-se que les màquines poden jugar el paper de suport literari sense danyar el contingut present en aquest suport i, a sobre, actuar millor des d'un punt de vista funcional. Al meu parer, això és un error que ens porta a renegar d'una tradició preciosa.   

SOLANO: Impressionant, que en un quasi inapreciable comentari, que no deixa de ser verídic, hagis basat tota la teva argumentació. És molt bonic parlar de la relació escriptor “aficionat” on s’utilitza un suport de cel·lulosa, però i si parlem de feina? Una petita/gran empresa on s’utilitzen centenars de folis diàriament, crec que no podem parlar d’ecologia sens caure com dius tu en un error. Al meu parer, si ens referim a l’escriptura digital, no podem parlar mai d’ecologia. Si no quedes convençut, pensa en els milers d’escrits que guardaríem en un disquet de ¾ i quina quantitat de papers necessitaríem per a imprimir-los tots. Si encara no he pogut exposar-te un argument prou sòlid que et satisfaci, imaginat com hagués sigut escriure el treball de recerca, que ens manen a tots i totes quan cursem el segon curs del batxillerat, amb la teva preciosa tradició, 120 pàgines a paper i bolígraf. 

GEPE: No trobes que ara mateix t'estàs sortint del debat inicial? En cap moment he negat que els formats digitals d'escriptura són molt millors quan es tracta de redactar documents de caràcter no artístic. Però aquest no és el nostre tema. Així doncs, si he parlat d'ecologia ho he fet referint-me únicament a l'àmbit de la creació literària, sense pretendre tractar cap altra qüestió que se surti de l'enfocament que hem donat inicialment a aquest cara a cara.

Tornant, doncs, al tema que ens ocupa. Què me'n dius, per exemple, de les llibretes i diaris personals? Aquest tipus de textos són probablement l'exemple més vívid del que vull dir. Representen la part més íntima de les aplicacions de l'escriptura; són el dipòsit del testimoni vital i de les idees de moltes persones. El fet que el paper predomini clarament sobre els formats digitals a l'hora d'acollir aquests escrits és, al meu parer, una prova que la cel·lulosa dóna un toc especial, artístic i íntim a tottext que pretengui ser-ho. Extrapolant aquest argument a la configuració d'una novel·la potser s'entén una mica millor el que volia dir abans...

SOLANO: Merci per marcar-me els paràmetres del debat al final d’aquest, resulta encoratjador saber que l’únic que puc defensar del format digital és la composició d’obres literàries. Però va, si, tornem al debat recentment modificat. Que et dic de les llibretes? Doncs amb les llibretes m’he barallat moltes vegades, perquè quan no són les anelles als laterals molestant tota l’estona, és el bolígraf que s’acaba o sinó al donar vida a la teva imaginació has passat la mà per damunt del que acabaves d’escriure convertint el teu text en una obra cubista, amb el format digital no hauràs d’interrompre la teva activitat constantment, per aquestes molèsties diverses. Que comentes que dóna un toca artístic i íntim, això depèn de cadascú, si ets una persona neta, polida i amb bona lletra, potser si, però et puc assegurar que hi ha escrits que fan pena en format analògic. Extrapolant el teu argument, suposarem que saps que una novel·la per a ser considerada com a tal ha de tenir una llargada d’unes 100 pàg. (i d’altres paràmetres no comentats). Quan ens imaginem un novel·lista escrivint la seva obra, em sembla que l’esbossem amb un portàtil a la mà. Replanteja’t els teus valors, que et quedes obsolet.

GEPE: Bé, sembla que hem acabat aquest debat sense baixar cap dels dos del nostre burro... Com a apunt final només em queda recordar-te que durant segles ningú s'imaginava els escriptors amb un llibre de plàstic que té una pantalla brillant a la mà...

GEPE: Tot i que l'escriptura amb suports digitals té avantatges evidents, res no pot superar l'encant de l'escriptura manual. El tacte del bolígraf en el paper, la seguretat que dóna disposar dels escrits en un format que es pot tocar, l'acte d'introspecció que suposa asseure's davant d'un DIN A-4 en blanc sota la llum d'una bombeta... L'escriptura manual té un no sé què que cap màquina pot igualar. 

SOLANO: Com bé dius, l'escriptura amb suport digital té molts avantatges, entre ells la facilitat que ha donat a la difusió de la informació. Gracies a la digitalització de l’escriptura hem pogut llegir grans històries, bonics  poemes, novel·les apassionants, etc ja que els hem pogut conservar i difondre d’una manera clara i il·limitada.  Però com tota gran tecnologia ha tingut el seu principi, en una base de paper DIN A-4 escrites sota la trista llum d’una bombeta solitària, en una escriptura precària per la manca de llum i perspectiva 

GEPE: És indubtable que les màquines ajuden en gran mesura a difondre tot tipus d'obres escrites, però en la fase més primerenca del procés creatiu literari res iguala el romanticisme que té l'escriptura a mà. La fredor d’una pantalla d’LCD o la possibilitat que els escrits que un ha elaborat amb tant d’esforç es perdin per culpa d’un disc dur espatllat són petites coses que fan que les paraules en format digital perdin molt bona part de la seva força respecte de la seva forma clàssica. Si després vols difondre el que escrius sempre ho pots transcriure… 

SOLANO: D’acord, llencem tots els ordinadors i les fredes pantalles d’LCD ja que maten l’encant d’una imatge caricaturesca de l’escriptor refugiat en els seus pensaments intentant plasmar en un paper les seves divagacions. Si tot és saber vendre l’escena! El paper és un format arcaic i poc ecològic, com dirien alguns modernillos “passat de moda”. En canvi, amb el format digital s’elimina aquest residu del manuscrit original, que acaba sent sempre l’error físic de la falta d’originalitat... 

GEPE: L'argument que apuntes pel que fa a l'ecologia... No és també aplicable a tot aparell tecnològic? O és que no necessiten energia i matèria prima per a ésser fabricats i utilitzats? La fascinació excessiva que, en general, sentim per tot dispositiu electrònic ens ha fet oblidar moltes coses, entre elles que una part de l'essència de tota obra literària rau en un intercanvi intimista de l'escriptor amb un foli en blanc. Que el paper sigui titllat de format arcaic i poc respectuós amb el medi ambient no és més que una argúcia que la veu general de la societat ha ideat per convèncer-se que les màquines poden jugar el paper de suport literari sense danyar el contingut present en aquest suport i, a sobre, actuar millor des d'un punt de vista funcional. Al meu parer, això és un error que ens porta a renegar d'una tradició preciosa.   

SOLANO: Impressionant, que en un quasi inapreciable comentari, que no deixa de ser verídic, hagis basat tota la teva argumentació. És molt bonic parlar de la relació escriptor “aficionat” on s’utilitza un suport de cel·lulosa, però i si parlem de feina? Una petita/gran empresa on s’utilitzen centenars de folis diàriament, crec que no podem parlar d’ecologia sens caure com dius tu en un error. Al meu parer, si ens referim a l’escriptura digital, no podem parlar mai d’ecologia. Si no quedes convençut, pensa en els milers d’escrits que guardaríem en un disquet de ¾ i quina quantitat de papers necessitaríem per a imprimir-los tots. Si encara no he pogut exposar-te un argument prou sòlid que et satisfaci, imaginat com hagués sigut escriure el treball de recerca, que ens manen a tots i totes quan cursem el segon curs del batxillerat, amb la teva preciosa tradició, 120 pàgines a paper i bolígraf. 

GEPE: No trobes que ara mateix t'estàs sortint del debat inicial? En cap moment he negat que els formats digitals d'escriptura són molt millors quan es tracta de redactar documents de caràcter no artístic. Però aquest no és el nostre tema. Així doncs, si he parlat d'ecologia ho he fet referint-me únicament a l'àmbit de la creació literària, sense pretendre tractar cap altra qüestió que se surti de l'enfocament que hem donat inicialment a aquest cara a cara.

Tornant, doncs, al tema que ens ocupa. Què me'n dius, per exemple, de les llibretes i diaris personals? Aquest tipus de textos són probablement l'exemple més vívid del que vull dir. Representen la part més íntima de les aplicacions de l'escriptura; són el dipòsit del testimoni vital i de les idees de moltes persones. El fet que el paper predomini clarament sobre els formats digitals a l'hora d'acollir aquests escrits és, al meu parer, una prova que la cel·lulosa dóna un toc especial, artístic i íntim a tottext que pretengui ser-ho. Extrapolant aquest argument a la configuració d'una novel·la potser s'entén una mica millor el que volia dir abans...

SOLANO: Merci per marcar-me els paràmetres del debat al final d’aquest, resulta encoratjador saber que l’únic que puc defensar del format digital és la composició d’obres literàries. Però va, si, tornem al debat recentment modificat. Que et dic de les llibretes? Doncs amb les llibretes m’he barallat moltes vegades, perquè quan no són les anelles als laterals molestant tota l’estona, és el bolígraf que s’acaba o sinó al donar vida a la teva imaginació has passat la mà per damunt del que acabaves d’escriure convertint el teu text en una obra cubista, amb el format digital no hauràs d’interrompre la teva activitat constantment, per aquestes molèsties diverses. Que comentes que dóna un toca artístic i íntim, això depèn de cadascú, si ets una persona neta, polida i amb bona lletra, potser si, però et puc assegurar que hi ha escrits que fan pena en format analògic. Extrapolant el teu argument, suposarem que saps que una novel·la per a ser considerada com a tal ha de tenir una llargada d’unes 100 pàg. (i d’altres paràmetres no comentats). Quan ens imaginem un novel·lista escrivint la seva obra, em sembla que l’esbossem amb un portàtil a la mà. Replanteja’t els teus valors, que et quedes obsolet.

GEPE: Bé, sembla que hem acabat aquest debat sense baixar cap dels dos del nostre burro... Com a apunt final només em queda recordar-te que durant segles ningú s'imaginava els escriptors amb un llibre de plàstic que té una pantalla brillant a la mà...

Comunicat oficial:

Ep, que no ens hem pas mort. Tornavam a estar d'examens. Això i que ens hem adormit una miqueta. Aviat tot això tornarà a funcionar.

Que si, que tornem. Que no és broma.

Teniu deures. Sabem qeu esteu d'examens, que teniu entregues de treballs, que cal preparar-se la sele o que, simplement, esteu gossos. Però teniu una oportunitat de fer quelcom profitós de les vostres hores mortes i explotar la creativitat que, com a joves (i lectors de la revista) teniu. La convocatoria CREA+Intermèdia-Producció us proposa que creeu un projecte artístic, no cal fer-lo, tan sols expliqueu la vostra idea en un dossier i, si sortiu escollits aquest estiu us ajudaran a dur-lo a terme, ells posaran gent i diners per a que la vostra idea es transformi en realitat i s'exposi a la tardor.

 Teniu fins al 28 de maig per a dur a terme el projecte

Per fi us podem anunciar que la Siqmunda 5 és al carrer. I, un cop més, no ens fa pas massa gràcia que vagi sola (si, només és un fanzine, però per aquests móns de déu, mai se sap). Si sou tan amables d'apadrinar-ne una, com sempre, costa 2 €. I a canvi passareu una molt bona estona, que no es poc ara que s'acosten exàmens.

Podreu trobar-ne al pub Antares, a la papereria La Lluna i a la Copisteria l'Espiral.

I si voleu ser dels primers, demà serem a l'Antares de 19:00 a 21:00 per tots aquells que patiu si la nena està massa temps sola.

Esperem el vostre feedback!

Disculpeu aquesta setmana sense actualitzar però el cinquè número està sortint amb fòrceps. Aviat podreu jutjar vosaltres mateixos aquest esforç. Si hi hagués compensació possible per no treure el cap per aquí, convertirem aquesta entrada en un 2x1 i us recomanem un acte, per demà mateix: un recital de la Sara Bailac. Així tindreu una oportunitat de conèixer una escriptora convidada al cinquè número.

Sara Bailac al Cicle "Poesia al Casal"
Dilluns 17 de maig. 18.00
Lleida. Casal de la Dona

Més informació aquí (també per com arribar-hi, que potser és un pèl complicat si no es té per la mà el Casc Antic).